Lògica i filosofia de la ciència

Lògica i filosofia de la ciència

AproximaciĂł

Lògica LÓG.: del grec logikós, que es refereix a la raó, de lógos, raó.

Definició de lògica

  • Estudi dels raonaments ben f;ets. La lògica analitza l’estructura dels raonament i assenyala les condicions de la seva validesa. Per tant, Ă©s el procediment sistemĂ tic i fundat que ens permet diferenciar un raonament correcte, o vĂ lid d’un altre d’incorrecte, o invĂ lid. AixĂ­, doncs, Ă©s tambĂ© l’estudi de la deducciĂł lògica o de la inferència lògica.
  • Raonar o argumentar consisteix en el procĂ©s mental d’obtenir unes conclusions a partir d’informacions anteriors (anomenades premisses) prèviament acceptades com a verdaderes. Per tant Ă©s l’activitat fonamental del pensament de les ciències i de la filosofia. Per això la lògica Ă©s l’instrument fonamental de totes les ciències i de la filosofia.

Què és i què no és la lògica

La lògica, per tant, no reflexiona directament sobre les coses, no és un estudi de la realitat, sinó que, com la filosofia és un discurs de segon ordre o metadiscurs.(Veure gràfic). Així, doncs, la lògica no s’interessa per si l’enunciat tal o l’enunciat qual són o no verdaders, sinó que solament s’interessa per la relació entre els enunciats (en la lògica d’enunciats) o entre les parts d’aquestos enunciats, per tal de veure si són consistents entre si, i si és possible obtenir o no conclusions a partir d’ells. La lògica no examina si una determinada llei científica o una determinada afirmació jurídica són o no verdaderes, sinó que es limita a analitzar si les conclusions d’aquella teoria científica o d’aquest raonament jurídic són conseqüència lògica de les seves afirmacions inicials o premisses. D’aquesta manera els mètodes lògics no s’apliquen directament sobre la realitat, sinó als discursos que parlen d’aquesta realitat i, en general, sobre qualsevol discurs. Ara bé, en aquest procés la lògica no investiga tampoc els processos psicològics del procés de pensament, fet que ateny a la psicologia, sinó que es fixa en l’acte merament formal. No es fixa, doncs, en els processos mentals que segueix una persona quan pensa lògicament. D’això se’n ocupen algunes de les branques de la psicologia relacionades amb les anomenades ciències cognitives. En canvi, la lògica es centra en l’estudi dels aspectes formals. La seva preocupació és: s’han seguit els processos de conseqüència lògica? De manera que s’aparta de l’estudi dels processos psicològics i es concentra en l’estudi de si la conclusió es deriva necessàriament o no de les premisses.

Així, doncs, davant un raonament, el lògic no s’interessa per "què passa en el cervell de tal persona quan obté tal conclusió?", sinó que vol saber si tal conclusió està lògicament justificada, es a dir, si es deriva necessàriament de les premisses acceptades, tant si el qui es fa responsable de la conclusió és una persona o és una màquina o.... qualsevol dispositiu capaç d’obtenir conclusions a partir de premisses seguint les regles del raonament lògic.

En cert sentit aquesta manera lògica de procedir ens mostra que una màquina podria ocupar-se de l’estudi dels processos lògics, ja que, aquest estudi solament involucra aspectes que es poden expressar mitjançant processos algorísmics que poden executar màquines.

Pressuposicions de la ciència

Ciència és el conjunt de coneixements ordenats sistemàticament sobre l’Univers, obtinguts per observació i per raonament que permeten la deducció de principis i lleis generals.

La recerca del coneixement és una característica típica dels humans. La ciència és un tipus de coneixement molt específic: per causes, matematitzable, experimental... La ciència no és òbvia: no fa observacions (a l’atzar) sinó experiments (controlats) i s’expressa en un peculiar llenguatge. Tot i que es parli de la teoria de la relativitat d’Einstein o de la teoria dels climes de Lovelock, la ciència (a diferència de la literatura) no depèn tampoc de la subjectivitat dels seus autors sinó del càlcul i de la comprovació empírica de les hipòtesis. Si ha estat possible fer ciència és perquè en la tradició cultural heretada d’Occident es comparteixen tota una sèrie significativa de pressuposicions sobre el paper de la veritat i del coneixement en el món.

Ciències formals i ciències fàctiques

Cal estudiar de manera diferent els objectes observables (el que és fàctic) i els enunciats que, com els de la lògica i les matemàtiques, no diuen res sobre els fets observables sinó que són el llenguatge en què s’expressa el conjunt del coneixement científic.

Existeixen, doncs, dos tipus de ciències: les formals o deductives i les fàctiques o empíriques.